En ple debat global sobre el valor de l’educació superior, Palantir Technologies —una de les empreses tecnològiques més influents i controvertides del moment— ha llançat una iniciativa que altera radicalment les regles del joc educatiu. A través del seu programa Meritocracy Fellowship, Palantir ofereix a joves acabats de graduar a secundària l’oportunitat de fer una formació remunerada de quatre mesos amb la possibilitat de passar directament a un lloc de treball tècnic, evitant així la universitat tradicional. Aquesta proposta s’apunta explícitament com una alternativa al sistema universitari, criticat per la companyia per prioritzar conformitat, seguretat i confort per sobre de veritable excel·lència i pensament crític; amb eslògans com “Skip the debt. Skip the indoctrination.” i un currículum que combina filosofia, història occidental i desenvolupament tècnic.
Aquest moviment no només qüestiona la necessitat d’un títol universitari per accedir a carreres tecnològiques, sinó que també planteja un model meritocràtic on l’accés es basa en criteris propis de l’empresa i no en institucions educatives reglades. Això obre un ampli debat sobre què entenem per educació, quin paper hi juguen els títols acadèmics i fins a quin punt les pràctiques de reclutament corporatiu estan redefinint o erosionant els fonaments de la meritocràcia, tant en l’educació com en la carrera professional.
Aquest model corporatiu posa en relleu un dilema antic: la diferència entre mèrit real i mèrit percebut. El cas Palantir és especialment revelador, perquè utilitza de forma molt explícita el llenguatge de la meritocràcia per promoure estructures educatives pròpies, allunyades i en clara contraposició de les tradicionals. Aparentment, ofereix una via directa basada en el talent individual; en realitat però, il·lustra fins a quin punt el concepte de mèrit pot ser redefinit —i fins i tot manipulat— segons els interessos d’una organització. Entendre aquesta dicotomia és clau per analitzar què vol dir realment “mèrit” en el context actual.
La meritocràcia, o el govern dels millors, neix com una alternativa als sistemes aristocràtics basats en privilegis hereditaris. En teoria, vol crear entorns on l’esforç, el talent i la competència en igualtat de condicions generen resultats i reben una recompensa proporcional. Però perquè hi hagi mèrit, calen condicions d’igualtat d’oportunitats i mecanismes de reconeixement real; sense això, el concepte queda buit de sentit. Treballar més hores que ningú sense un retorn just no és meritocràcia, és explotació. I massa sovint, el discurs meritocràtic actual funciona menys com un sistema de justícia i més com un relat que justifica que les jerarquies existents continuïn inalterables.
Un dels grans problemes del discurs meritocràtic simplificat és que promet resultats personals, en un entorn estructural on millorar és pràcticament impossible per a molta gent. Avui dia, vivim en una constant frustració entre “voler” i “poder”. Vull emancipar-me, però els lloguers superen de llarg les meves possibilitats. Vull vacances amb la família aquest estiu, però ni tan sols puc plantejar-me un camping a 20km de casa meva. Vull adquirir un nou vehicle, però el mercat actual ofereix preus desajustats a la meva capacitat.
Sigui en la vida quotidiana o en l’àmbit professional, les barreres estructurals limiten la possibilitat de traduir esforç i talent en resultats reals. A nivell professional, els obstacles i les barreres ocultes poden ser igualment insuperables. Alguns exemples són:
L’esforç no pot superar un entorn advers. Si el sistema es protegeix a si mateix per evitar el canvi, progressar es fa impossible i, pitjor encara, es crea una ficció de realitat justa, on en realitat únicament es garanteix la persistència d’uns pocs. En aquest escenari, la meritocràcia es converteix en un entorn moralista que serveix únicament per exercir control sobre les persones. Quan la societat promet ascens social però no el permet, proliferen discursos que menyspreen l’educació reglada i exalcen solucions fàcils. És el terreny ideal perquè iniciatives com la de Palantir es presentin com a ‘meritocràtiques’, quan en realitat redibuixen el mèrit segons els seus interessos.
Potser si m’esforço més a la feina i dono el 150% podré millorar. Aquesta forma de pensar acostuma a col·lisionar amb tot el que tingui a veure amb drets individuals, col·lectius i amb la pròpia dignitat. Una cosa és estar compromès en un moment donat en un projecte, i una altra és glorificar l’esforç sense retorn com una virtud, quan en realitat es tracta d’un mecanisme de control.
L’educació reglada continua sent el paradigma de la millora personal. Quan et diuen que els estudis no serveixen per a res, generalment no estan pensant en el teu benefici, sinó en el seu. Una legió de joves sense estudis, fàcilment exposats a tesis extremistes que proposen camins fàcils per tenir rèdits extraordinaris. Sense esforç, sense ètica. L’individualisme per sobre de tot i tothom.
Aquestes dificultats individuals i professionals mostren que l’esforç sense condicions justes no garanteix ascens ni reconeixement, cosa que situa l’educació formal com a peça clau en la redistribució del mèrit. Però això no és una defensa de l’actual sistema universitari. Les universitats han de gestionar un equilibri difícil entre deure social, herència històrica i viabilitat econòmica; avui, la balança tendeix a la viabilitat econòmica. Aquesta corrent actual fa que els programes educatius responguin més a criteris de vendes que a criteris de necessitat, i que moltes assignatures no s’adaptin a les noves demandes socials i professionals.
Creus que iniciatives com la de Palantir són un veritable avenç educatiu o simplement una manera d’adaptar el mèrit als interessos de l’empresa? Fins a quin punt les grans corporacions poden, de veritat, afavorir el talent i el progrés individual?
![calaix[À]gil.com](/img/logo.png){kind=logo}
